Breu biografia de Francesc Sagrera

Francesc Sagrera es el nom d’un escolapi senzill i humil, però molt culte, que va néixer a Breda (Catalunya) i va morir a la vila de Moià. Després de la seva mort prematura, el 22 de Febrer de 1940, Breda el va nomenar Fill Il·lustre de la Vila i uns mesos més tarda Moià el va declarar Fill Adoptiu.

Va néixer el 1901, estudià als Germans de la Salle, freqüentà l’Oratori de Sant Felip Neri i va entrar al Seminari de Barcelona. Quan era a punt d’acabar els seus estudis de forma brillant i amb una conducta impecable, va sol·licitar l’ingrés a l’Escola Pía. Un cop finalitzats els seus estudis i ordenat sacerdot va passar un any a la Comunidad del Colegio Calasancio de Barcelona. Al finalitzar el curs, el metge aconsellà un millor clima per al jove de fràgil salut, recomanà la vila de Moià.  Allí va viure diversos anys ensenyant comerç i treballant en l’apostolat juvenil impartint cercles d’estudi.

Quan l’any 1936 l’escola anava a ser assaltada, mentre tota la Comunidad era evacuada, ell s’enrederí per tal de sumir el Santíssim. Els revolucionaris el prengueren i feren que els acompanyés per la comunitat i l’escola. Decidiren afusellar-lo i ell els pregà que ho fessin al peu de l’estàtua del Sagrat Cor, que presidia el claustre. Quan eren apunt d’afusellar-lo a un dels revolucionaris se li disparà l’arma, ferint així a un dels seus companys. Decidiren doncs agafar al pare i el pujaren al camió; però veient-lo tan fràgil el deixaren a la plaça, en front de la farmàcia. Així es va salvar. Va viure els anys de la guerra en una casa de camp ensenyant als fills dels llauradors i visitant els malalts que demanaven els auxilis espirituals durant aquells anys perillosos. Tot i viure al camp, la seva salut no va millorar.

El 1939 retornà a la seva Comunidad, tot i la seva salut debilitada, va continuar amb les seves classes i amb les misses per les monges i els seus Cercles d’estudi.

Un dia, a meitat de la missa, defallí  i, atès per les religioses, va ser traslladat a l’escola i als pocs dies morí.

La seva mort va trasbalsar a tot el poble. Els joves no sabien separar-se del cadàver. A petició dels obrers, les fàbriques van donar festa per assistir al sepeli. Després del funeral, molt concorregut, els seus joves el portaren sobre les espatlles fins l’allunyat cementiri.

La seva classe estava configurada com una democràcia i es regia per una petita constitució que era observada escrupolosament.  Volia i aconseguia una escola lliure, responsable i alegre, enlluernant als joves amb les seves idees calcades de la doctrina social de l’Església. Atenia espiritualment a moltes persones que s’apropaven a ell, durant la guerra i després d’aquesta. Va deixar una estela de virtut i santedat que dura encara.

Els seus antics alumnes li dedicaren diversos homenatges, obtingueren de l’Ajuntament la dedicatòria d’una plaça, i aconseguiren donar vida a la Fundació que porta el seu nom. També van aconseguir que el Bisbe de Vic iniciés a Moià el procés de canonització que segueix a Roma el curs normal, avalat per una voluminosa documentació extraordinàriament interesant.

L’objectiu principal de la Fundació és donar a conèixer l’esperit i les ensenyances de l’escolapi, per que els mestres. Convençuts de la importància d’una autentica formació humana, lliure, justa i cristiana per convicció, aconsegueixin, segons l’esperit de Calasanz, una vida millor.

 

Extreta i traduïda de la biografia elaborada per el P. Josep Liñan Sch. P.